Atreyu My Sanity on the Funeral Pyre Lyrics

Paranoia is the insect worming its way through my subconscious thoughts.
It's the larva of my self doubt,
Gestating in my heart as I spiral down.
And everything I touch is breaking
And it falls to the earth in splinters
And I shiver as every splinter finds its way
Underneath my skin.
And after 22 years I can still make my skin crawl.
Every shortcoming's a pitfall.
On my way to makin amends
Within myself to be (to be what I became).

Sometimes it feels like the whole wide world has made itself my enemy.
But I will stand upon my own two feet and raise, raise my head up.

I lick my wounds trying to cleanse the infection.
Rabid and diseased,
Reality fades away.
When I pushed myself too far,
A dream of emotional perfection
Has left a wounded heart.
Trying to perceive the gifts inherent inside me,
It's like squeezing the trigger,
It's like opening fire
On everyone who's let me down,
On every beautiful lie that is (that is only fiction)

Sometimes it feels like the whole wide world has made itself my enemy.
But I will stand upon my own two feet and raise, raise my head up

For the first time,
I'm losing control and I like it.
Freedom feels like the noose is gone.
For the first time,
I'm losing control and I like it.
Freedom feels like the noose is gone.

------------------------------------------------

El meu seny a la pira funerària

La paranoia és l'insecte desparasitador a través dels meus pensaments subconscients.
És la larva del meu dubte de si mateix,
Gestant en el meu cor com jo giro cap avall.
I tot el que toco es trenca
I cau a la terra en estelles
I m'esgarrifo com cada estella troba el seu camí
Sota la meva pell.
I després de 22 anys encara puc posar la meva pell de gallina.
Cada defecte és un parany.
En el meu camí a reparar el dany del Makin
Dins de mi mateix per ser (ser el que em vaig convertir).

De vegades se sent com si el món sencer s'ha fet el meu enemic.
Però s'alçarà sobre els meus propis peus i s'aixecara, llevant el cap en alt.

Em llepo les ferides tractant de netejar la infecció.
Ràbia i malalt,
S'esvaeix la realitat de distància.
Quan em porta massa lluny,
Un somni de perfecció emocional
Ha deixat un cor ferit.
Tractar de percebre els dons inherents dins meu,
És com prémer el gallet,
És com obrir foc
En tots els que m'han decebut,
Per cada mentida bella que és (que és només ficció)

De vegades se sent com si el món sencer s'ha fet el meu enemic.
Però s'alçarà sobre els meus propis peus i llevant, llevant el cap en alt

Per primera vegada,
Estic perdent el control i m'agrada.
La llibertat sent que la soga s'ha anat.
Per primera vegada,
Estic perdent el control i m'agrada.
La llibertat sent que la soga s'ha anat.